diumenge, 17 de maig de 2015

Seu Vella de Lleida - La catedral, una mirada més





Claustre


..."La catedral 
L’edifici més gran i el més important de tot el conjunt. Està format per quatre construccions diferenciades però complementàries:

- El temple
Construcció romànica de tres naus i un llarg creuer; gruixudes columnes amb capitells esculturats sostenen les voltes de creueria; el monumental cimbori octogonal ens indica ja el llenguatge gòtic i il·lumina generosament l’església, juntament amb les tres rosasses existents.
Les pintures murals conservades van des les de gust romànic i mudèixar a les dels diversos estils del gòtic.
Durant els segles XIV i XV s’afegeixen una sèrie de capelles funeràries que pertanyent a les principals famílies nobles. Senzills testimonis de l’època barroca. 

- El claustre
La seva atípica situació a ponent de l’església li permet assolir unes dimensions considerables i tenir lliure el costat meridional per fer una galeria sobre la ciutat. La construcció va ser feta en aproximadament 150 anys i va començar amb les robustes formes del romànic fins arribar a la lleugeresa del gòtic florit en el segle XV. Amb un total hi ha disset arcades, solament dos repeteixen la decoració de les traceries. 

- El campanar La torre té seixanta metres d’alçada i pertany al tipus dels campanars octogonals que caracteritzen el gòtic català. L’obra fou començada al segle XIV i finalitzada al segle XV. Està formada per dos cossos que tenen sengles escales de cargol, que després de 238 esglaons porten al punt més alt de tota la ciutat i permeten gaudir d’un extraordinari panorama. Des d’un bon començament va tenir un rellotge i les corresponents campanes, tant pel servei horari com pels tocs dels actes litúrgics. Encara es conserven en ús dues del segle XV en el cos de dalt: la que toca els quarts, la Mònica, i la que toca les hores, la Silvestra, de considerables dimensions. 

- La Canonja La construcció per a la vida quotidiana dels canonges, compartia espai amb la Pia Almoina i la capella de Santa Maria l’Antiga. Conserva les mostres més interessants dels estils postmedievals: les portades renaixentistes de la sala capitular i de Santa Maria l’Antiga; així com també els elements barrocs de la capella de Sant Salvador."... 

Aquest text ha estat íntegrament extret de la pàgina web dels Amics de la Seu Vella de Lleida 



Campanar (natura i pedra)
Accés al campanar (natura i pedra)



Finestral (natura i pedra)




Mudèixar


Romànic

                         


dijous, 5 de juny de 2014

Bartomeu Rosselló-Pòrcel








Primer he fotografiat els clavells del meu terrat, desprès he trobat aquest preciós poema i finalment he descobert un poeta extraordinari en Bartomeu Rosselló-Pòrcel.




Rosselló Pòrcel Inici de campana (1) M. del M. Bonet


Inici de campana
efímer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
L'àmbit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitàries.
Argila i calç. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.



Rosselló Pòrcel Inici de campana (2) Txell Sust 



diumenge, 4 de novembre de 2012

La Sardana






Aquesta tarda, i per circumstàncies de la vida, he estat rellegint un llibre de vell, un llibre que parla de llegendes, d’història, de viles, pobles, capitals de comarca de la meva nació... Catalunya. Comença parlant de Ripoll i la defineix com “el bressol de la nació catalana”; també parla de la meva Lleida estimada, de Barcelona, Tarragona,...
Llegeixo en les seves pàgines les històries que de petita m’explicaven el padrí o la padrina. Llegendes com la de “Les someres del Mas d’En Trilla”, “La senyora de Tous”, i alguna poesia barroera atribuïda al famós rector de Vallfogona, possiblement més famós per les poesies que no va escriure que per les seves pròpies.
Però no és pas del rector de Vallfogona de qui avui em ve de gust de transcriure una poesia, sinó d’un poeta que va néixer tres segles més tard, en Joan Maragall. I, possiblement, la més recitada de totes les seves poesies: 


 "La Sardana"
I
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan;
és la mobil magnifica anella
que am pausa i am mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i sen torna i retorna intranquil·la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella...
del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.
II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
més, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dança se'n vénen i van
emportats per lo simbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's, suspesa de tal meravella...
El ritme tornant,
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.
III
El botó d'eixa roda, quin era
que am tal simetria l'anava centrant?
Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquest ull gegant?
Potsê un temps al bell mig s'hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d'ocella
que canta volant:
"La sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan."
IV
No és la dança lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
és la dança sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'aixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tota ma pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
"La sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan."





I en transcriure-la sento la veu profunda i harmoniosa, acompanyada d’una dicció i entonació perfecta del meu company del teatre, rapsode, i bon amic...en Ferran León. És tanta l’emoció que li sap conferir que la pell se m’esborrona sempre que li sento recitar, no debades està molt vinculat, de fa anys, amb l’Agrupació de Colles Sardanistes de les Terres Lleidatanes (ACSTLL).

dimecres, 16 de març de 2011

Kfé Innovación trobada conjunta Sevilla-Getxo-Barcelona-Lleida

Moltes gràcies Ateneu Popular de Ponent

Ahir, a Lleida, ens vam reunir per compartir en un Kfé simultàni els “projectes de ciutat” amb gent de Getxo, Barcelona i Sevilla. La convocatòria la va promoure @Kfeinnovacion, a twitter, i instava a les ciutats que hi volguessin participar a fer-ho de forma presencial, s’ha de reconèixer que la idea era prou atractiva, més encara, si has anat seguint la trajectòria dels organitzadors, alguns coordinadors, i fins i tot, d’alguns il·lustres participants, ja sigui a través dels seus blocs, com d’anteriors convocatòries de Kfé innovación.

No era qüestió de pensar-s’ho massa, vaig contactar amb ells i em van dir que estarien encantats que Lleida participés en aquesta experiència, només calia un lloc on poder compartir un cafè i que comptes amb connexió wi-fi.
Ja sigui perquè el lloc és molt agradable, perquè en sóc sòcia, per la confiança que em mereixen o bé perquè crec, sincerament, que l’Ateneu Popular de Ponent està en la línia ideològica de la trobada, que no és altra que la de fomentar la participació ciutadana i el treball col·laboratiu, em vaig atrevir a demanar la seva fantàstica sala polivalent per poder fer realitat la participació de Lleida en aquesta primera trobada simultània de Kfé innovación. La resposta de l’Ateneu, com cabia esperar, va ésser de total consentiment i d’àmplia col·laboració.

A Lleida la participació presencial no va ésser tant àmplia, però m’atreveixo a dir que va ésser productiva. Estic orgullosa i contenta d’haver donat a conèixer aquesta iniciativa a la nostra ciutat i espero que no sigui aquesta la primera i/o la darrera vegada que Lleida hi participa.

Per poder mostrar als amics de Getxo, Barcelona i Sevilla el lloc en que estàvem reunits –seria més correcte dir, reunides- a Lleida, he trobat a la web de l’Ateneu unes fotografies de quan s’hi va fer l’Exposició de la Fundació Pedrolo.


El lipdub que trobareu aquí sota és un bon exemple de participació ciutadana i de treball col·laboratiu. Felicitats Mariola!

Lipdub del Barri de la Mariola de Lleida

 

dissabte, 5 de març de 2011

Kfé Innovación

Kfé Innovación


I em pregunto... com hi has arribat fins aquí, Isabel? doncs...no ho sé. Només us puc dir que quan una cosa m’agrada, m’engresca o em fa sentir útil, viva... m’hi abraono i m’hi aboco amb il·lusió, de vegades fins i tot de forma exaltada.

He participat activament en bon nombre de trobades i també he col·laborat en la seva organització quan ha convingut. Allò habitual és que la gent vinguda d’arreu es trobi en un lloc determinat, en una data i hora preestablertes per parlar d’un tema que fa de fil conductor i que en alguns casos s’ha pogut treballar prèviament, en altres ocasions no té perquè ser així, però el que si que s’acostuma a fer en tots els casos és un treball en equip i de col·laboració per tal de posar totes les aportacions en comú i extreure’n una sèrie de conclusions què s’intentaran dur a la pràctica o què es continuaran treballant en altres ocasions.

És habitual també reunir-se al voltant d’una taula, normalment per dinar i així afavorir que les persones participants s’arribin a conèixer de forma més distesa. Bé, què us he de dir, de ben segur que qui més qui menys ha participat en algun tipus de trobada.

Però, el que sí que us puc assegurar és que mai m’hauria imaginat que participaria i, encara menys, que encoratjaria els meus amics i coneguts, i fins i tot, gent que no conec de res, a participar en una trobada a quatre bandes. Una trobada simultània entre quatre ciutat tant diferents com Barcelona, Sevilla, Getxo i Lleida.

I tot plegat per què? doncs, sincerament, perquè crec que el tema s’ho val. Parlar de Lleida amb persones que també tenen interès en les seves respectives ciutats, per intentar que entre tots siguin cada dia una mica millors, per intentar fer-les més acollidores i més agradables a les persones que hi viuen; aportant, en el meu cas, ben poca cosa, les ganes només, però també les ganes de compartir i sobretot d’aprendre, no té preu.

No vull dir res més, només que aquest proper dia 15 de març de 18 a 20 de la tarda ens trobareu a l’Ateneu Popular de Ponent, al c/Pau Claris, 10, en un ambient lúdic, tot prenent un cafè, i fent una tertúlia simultània sobre projectes de ciutat. Totes aquelles persones que tinguin ganes de ser-hi presencialment s’han de registrar i les que vulguin seguir-ho des de casa ho podran fer a twitter en l'etiqueta #kfe03.



diumenge, 23 de gener de 2011

La Balada del Bes (Joan Maragall)

Joan Maragall i Gorina (1860-1911) Poeta i escriptor

Enguany fa cent cinquanta anys que va néixer aquest genial poeta i escriptor català, i aquesta és una de les poesies que m'ha tocat recitar el proper dia 27 de gener a l'Associació Res Non Verba


La Balada del Bes

Al temps de les rondalles,
al temps dels trobadors,
hi havia una donzella
d'ull blau i cabell ros.
Son pare la tenia
servada tant i tant,
que encara no sabia
lo que era amor d'amant.
Un trobador una volta
s'hi acosta gentilment,
li dóna un bes als llavis
i fuig d'allí rabent.
Igual que una au ferida
la dolça allí ha restat,
la vista tota oberta
i el pit tot agitat.

Rodant pel món, un dia
tornava el trobador,
i encara la donzella
patia el mal d'amor:
"El bes aquell que em dàreu
encara em fa penar;
pro diu que al món tot passa,
potser ja em passarà".
Bo i fent-li cortesia
el trobador respon:
"Això és engany, donzella,
no passa tot al món.
Se desfaran els llavis
que us feren tant de mal
pro el bes que ells us donaven,
el bes, és immortal.
Ens desfarem nosaltres,
vindrà l'oblit, pro el bes
ni vós ni jo, donzella,
l'oblidarem mai més".

El mal se li augmentava
quan el vegé partir,
i en va arribar molt mala,
però no en va morir.



dijous, 4 de novembre de 2010

Catòlica, apostòlica i romana



La nostra Església és catòlica, apostòlica i romana. I vist això em ve de gust definir totes tres paraules segons el Diec2 de l’Institut d’Estudis Catalans:

Catòlica, de Catolicisme es defineix com: Confessió cristiana en plena comunió amb el papa.

Apostòlica es defineix, entre altres, com: Relatiu o pertanyent als apòstols, d’acord amb llurs doctrines, amb llur tradició. M’he agafa’t aquesta que és la que m’agrada a mi, cadascú fa la seva lectura, no és això!

Romana, es defineix com: Relatiu o pertanyent a Roma o als territoris de l’Imperi romà o als seus habitants.

Pel que fa a la meva persona i com ja he dit molts cops, em defineixo Cristiana “seguidora de Jesús”, també Apostòlica, perquè en teoria segueixo el que van deixar escrit sobre Ell els seus apòstols, però de moment, estic una mica reticent a anomenar-me Catòlica per alguns fets que no acabo de digerir.

Quant a que l’Església sigui Romana, tant me fa on tingui la seu el Sant Pare, m’és ben igual que sigui a Roma “al Vaticà”, a Peníscola o, a Avinyó. No crec pas, que l'home es deixi prendre les obres d'art que té a la Santa Seu, que segons tinc entès són provinents de tot el món, per un/s senyor/s que reclamin la seva legitima propietat.

Docs, bé, mentre a Barcelona esperen l’arribada del Sant Pare. A Lleida, estem molt i molt enfadats davant la rentada de mans del nostre bisbe en el cas del litigi que afecta les obres d’art del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal. Sí, sí, el nostre bisbe Piris, representant de l’Església i del Sant Pare al bisbat de Lleida. 
No sé, si la gent de Barcelona i de tot Catalunya estan al corrent d’aquest litigi que ja fa temps que dura i que a hores d’ara es troba en mans dels tribunals civils, sigui com sigui, els recomano la lectura del llibre “El Complot” d’Eugeni Casanova.


diumenge, 5 de setembre de 2010

Un dia a Barcelona

Ahir, amb els nens, visita, viatge, retrobament amb Barcelona. No em puc creure encara tot el que vam arribar a fer! A un quart de vuit sortim de Pardinyes i a les nou el Llorenç ens deixa a Correus i Telègrafs que és al final de la via Laietana, prop del mar, ell continua cap a Premià de Mar on passarà el matí.
Comencem a caminar via Laietana amunt tot cercant un lloc per esmorzar. No gaire lluny trobem una fleca amb un gran assortit de pastes, pastissos i entrepans. Un cop esmorzats, els nens i jo, continuem el camí i fem cap a la plaça de Sant Jaume. Volem anar al museu de la xocolata, però no obren fins a les deu del matí, mentre, veig que a la plaça hi ha una oficina de turisme, així que, ens hi atansem i demanem informació. Sortim.
Hem estat obsequiats amb una amable explicació respecte del museu que tenim intenció de visitar i, a més, portem un quadre -tipus excel- amb una relació dels museus i llocs turístics més rellevants de Barcelona amb el seu horari i el preu de l’entrada. També ens han donat un plànol per situar-nos.
Tranquil·lament, ens dirigim cap al museu pel carrer Princesa on unes senyores molt atabalades ens demanen si sabem on és el museu Picasso, són estrangeres. Fem el gest d’ajudar-les amb la informació que ens han donat a l'oficina de turisme però, com que estan tant nervioses, no tenen paciència i ens deixen per inútils.
Tot caminant, pel mateix carrer, anem veien com els comerços van obrint les portes, ara un..., més avall un altre. Ens crida la atenció, més ben dit, li crida l’atenció a la Beatriu, una botiga de màscares i titelles, però la botiga està tancada. Encara no són les deu, és per això que parem en una plaça amb baldadors, per fer temps, i ens entretenim a donar menjar als coloms, unes galetes “maria” que portem a la motxilla.
I ara sí, anem cap al museu de la xocolata i el trobem obert, és un museu encantador, molt adequat per als infants. La majoria de les figures que s’hi exposen són reconegudes per ells, són de personatges famosos ja sigui d’aventures literàries Tintin, Asterix i Obelix,... entre altres no tant coneguts, pels meus fills, com és el cas d’en Quixot. Aprofito per a fer una breu introducció de qui és el personatge que estan veient però de seguida es cansen d’escoltar, així és que no insisteixo, ja seguiré quan estiguin més receptius. També hi ha aventurers moderns i mediàtics, per anomenar-ne algun en Bob esponja, aquest sí que ha tingut èxit!.
Per cert, l’entrada és una xocolatina. Ha estat tota una sorpresa a més d’un bonic detall! és una idea molt original. Gràcies!!! Quan nosaltres marxem, arriba un grup de nens i nenes amb les seves mestres o monitores.
Són les onze, decideixo que el millor és anar cap a les Rambles i així ho fem. En Jaume està engrescat a visitar el mercat de la Boqueria i anem desfent el camí, tot parant i entrant a la botiga de les màscares, n’està plena! màscares de tot tipus. La Beatriu reconeixerà, més tard, que aquesta botiga és el que més li ha agradat del nostre viatge a Barcelona.
Entrem a la Catedral i sortim per la porta del claustre que ens durà de nou a la plaça de Sant Jaume i en un carrer ample, ple d’Hotels, Restaurants i tot tipus de botigues adreçades, gairebé totes, als turistes, hi fem una troballa inesperada, de fet, suposo que ens sorprèn perquè som, tots tres, encara, unes criatures. Hem trobat una botiga de la Cure Gourmande. Teníem pensat tornar a Carcassona per comprar, de nou, les seves famoses galetes, ja no caldrà! tot i que ens encantaria tornar a Carcassona, ens va agradar molt!
És un plaer passejar per les Rambles de Barcelona, potser una mica massa plenes de gent però tant sorprenents! Amb els seus dibuixants de caricatures i retrats, els que fan d’estàtua,...alguns molt originals i divertits, i d’altres tant, com ho diria, tant poc elaborats que gairebé fan una mica de llàstima i, fins i tot, de vergonya... passem de llarg, i a mesura que anem cap al mercat de la Boqueria vaig veien que ens atansem al Gran Teatre del Liceu.
Quan som al davant, parem en sec, la Beatriu ja hi ha estat, amb l’escola, però el Jaume i jo no l’hem visitat mai, així que decidim entrar-hi i, efectivament, poc desprès, fem una visita guiada per un dels teatres més grans i més emblemàtics de tot Catalunya. De fet, era una de les meves il·lusions, que ahir vaig poder, per fir, veure complida, amb aquesta visita completo la trilogia Liceu -Teatre Nacional de Catalunya - Llotja de Lleida.
Per fer aquesta visita ens vam ajuntar un grup de gent que es composava, al seu torn, de cinc petits grups: un matrimoni anglès, un matrimoni alemany, tres senyores angleses, un matrimoni amb un noi de l’edat del Jaume que semblaven del país i nosaltres. La nostra guia, una noia jove, simpàtica i molt agradable començà l’explicació en anglès i continuà en castellà i, curiosament, es va acabar l’explicació per continuar la visita... aleshores, la Beatriu em va preguntar -... mare, i en català? les meves neurones estaven buscant una resposta políticament correcta a la pregunta que em formulava la meva petita... vaig estar de sort! El matrimoni que semblava del país, ho era, eren catalans i van demanar que volien seguir la visita en català, a la petició dels quals em vaig sumar ràpidament, de fet...no hi havia ningú castellanoparlant. Tot i ser anecdòtic no deixa de ser una mica trist que a casa teva hagis de demanar ésser atès en la teva llengua.
En sortir del Liceu, vam anar cap a la Boqueria, impressionant mercat! allí ens vam trobar uns coneguts de Pardinyes, en Tomàs, la seva muller i la seva filla Cristina que també va a l’institut del barri. Ens vam saludar alegrement comentant la casualitat i allò tant típic de que petit és el món i cadascú va continuar el seu camí. El nostre va ésser, com no podia ser d’altra manera, la plaça de Catalunya i el Corte Inglés, allí ens va localitzar en Llorenç, per telèfon, mentre compràvem una agenda escolar.
Un cop reunida tota la família, vam dinar en un restaurant dels que hi havia en aquell carrer ample on vam veure la botiga de les galetes franceses, ens van servir una menja típicament mediterrània (paella). En sortir del restaurant quedaven quatre hores fins a l’hora d’agafar l’Avant de tornada a Lleida. Què podíem fer? doncs, visitar CosmoCaixa, on ens va rebre una rèplica, en cera, d’un dels científics més prestigiosos de la història, l’Albert Einstein.
A dos quarts de deu de la nit, ja tornàvem a ser a casa nostra, a Pardinyes, el barri de darrera l’estació. Durant molt de temps l’estació del tren va ésser una barrera arquitectònica, avui és una sort tenir-la tant aprop, tot i que encara s’han d’arranjar alguns accessos per tal de poder dir que està plenament integrada en el paisatge urbà de Lleida.



www.pastisseria.com/ct/PortadaMuseu
www.la-cure-gourmande.fr/
http://www.liceubarcelona.com/
http://www.boqueria.info/

dijous, 15 d’abril de 2010

Ampliació i Millora de l'Institut "Josep Lladonosa"


Ja fa vint anys que va començar a funcionar l’Institut “Josep Lladonosa”. Els joves de Pardinyes sempre havien anat a estudiar a l’altra punta de la ciutat on es concentraven la majoria d’instituts. Era un dels primers instituts de batxillerat i de formació professional fora de la zona dels instituts de Lleida. Pardinyes, ja disposava de dues escoles d’ensenyança primària l’Escola de Pardinyes i l’Escola “Riu Segre” que aleshores s’anomenava “General Brito”.

Tot i disposar, al barri, de dues escoles de primària el departament d’Ensenyament en va projectar una altra, la que més endavant havia de convertir-se, molt encertadament, en un institut. Malgrat tot, el que ha passat era previsible, Pardinyes ha crescut, avui per avui és un dels barris més poblats de Lleida amb un desenvolupament urbanístic important que ha comportat un augment notable de la població (d’acord amb les dades que consten a la web de l’Organització de Veïns té 17.000 habitats).

El proper curs l’Institut tindrà tres centres de primària adscrits: l’Escola “Pardinyes” d’una línia, l’Escola “Riu Segre”, de dues línies, i l’Escola “Sol Ixent” de Corbins (desconec de quantes línies és).

L’Institut “Josep Lladonosa” acull 650 alumnes i 65 professors en unes condicions, no direm precàries, però si que seria adient anomenar-les “de saturació” ja que no disposen d’espai suficient. No oblidem que el centre va estar concebut com un centre de primària i que ha gaudit d’una o dues petites ampliacions, sempre seguint una mica el ritme de l’augment de població provocat pel desenvolupament urbanístic, però avui per avui no disposen de l’espai que efectivament necessitarien per tal de dur a terme la seva tasca educativa amb una certa normalitat.

El departament d’Educació és conscient que calen les obres, des del moment en que hi ha un projecte d’ampliació i millora, que es va redactar al 2008. El que no m’explico, i com jo molts altres pares i mares, és com a hores d’ara encara no s’ha licitat aquest projecte? I tampoc m’explico, com és que el departament d’Educació, en lloc de pressupostar el projecte d’ampliació i millora de l’Institut “Josep Lladonosa”, prefereix construir una nova escola de primària i secundària al barri? Tot deixant anxovats els alumnes de secundària, batxillerat i cicles formatius de l'institut "Josep Lladonosa"!!!

Si els criteris del departament d’Educació són els de donar resposta a les necessitats educatives tot prioritzant les necessitats reals de la població, potser eren més necessàries al barri les obres d’ampliació i millora de l’institut “Josep Lladonosa” que les obres de realització d’una nova escola de primària i secundària (que ells anomenent un 3-16) i que tret dels primers anys s'anirà nodrint, pel que fa als alumnes de secundària, dels seus propis alumnes de primària. Cosa que vol dir que no descongestionarà la saturació del nostre institut que haurà de continuar acollint els alumnes dels centres adscrits que s'han esmentat abans. No cal dir, però,que aquesta nova escola al barri també és molt benvinguda!!!

Ara només resta fer un esforç col·lectiu per intentar desencallar aquest projecte que, tant i tant, necessita l’Institut del barri de Pardinyes