diumenge, 4 de novembre de 2012

La Sardana






Aquesta tarda, i per circumstàncies de la vida, he estat rellegint un llibre de vell, un llibre que parla de llegendes, d’història, de viles, pobles, capitals de comarca de la meva nació... Catalunya. Comença parlant de Ripoll i la defineix com “el bressol de la nació catalana”; també parla de la meva Lleida estimada, de Barcelona, Tarragona,...
Llegeixo en les seves pàgines les històries que de petita m’explicaven el padrí o la padrina. Llegendes com la de “Les someres del Mas d’En Trilla”, “La senyora de Tous”, i alguna poesia barroera atribuïda al famós rector de Vallfogona, possiblement més famós per les poesies que no va escriure que per les seves pròpies.
Però no és pas del rector de Vallfogona de qui avui em ve de gust de transcriure una poesia, sinó d’un poeta que va néixer tres segles més tard, en Joan Maragall. I, possiblement, la més recitada de totes les seves poesies: 


 "La Sardana"
I
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan;
és la mobil magnifica anella
que am pausa i am mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i sen torna i retorna intranquil·la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella...
del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.
II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
més, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dança se'n vénen i van
emportats per lo simbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's, suspesa de tal meravella...
El ritme tornant,
la sardana és la dança més bella
de totes les dances que es fan i es desfan.
III
El botó d'eixa roda, quin era
que am tal simetria l'anava centrant?
Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquest ull gegant?
Potsê un temps al bell mig s'hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d'ocella
que canta volant:
"La sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan."
IV
No és la dança lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
és la dança sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'aixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tota ma pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
"La sardana és la dança més bella
de totes les dances que s fan i es desfan."





I en transcriure-la sento la veu profunda i harmoniosa, acompanyada d’una dicció i entonació perfecta del meu company del teatre, rapsode, i bon amic...en Ferran León. És tanta l’emoció que li sap conferir que la pell se m’esborrona sempre que li sento recitar, no debades està molt vinculat, de fa anys, amb l’Agrupació de Colles Sardanistes de les Terres Lleidatanes (ACSTLL).